El nivell educatiu determina les oportunitats que una societat pot oferir a la seva ciutadania, i el gaudi de la resta de drets. En aquest sentit, és un dret complementari i transversal a la resta: sense educació és més difícil generar ocupació digna i de qualitat, garantir la participació i societat més democràtiques i avançar en la lluita contra qualsevol opressió individual o col·lectiva. Sense educació, és complicat que les dones tinguin ple coneixement sobre els seus drets, com també ho és desmuntar els discursos violents que tant ens amenacen avui en dia.

Parlem de tots els nivells educatius: des de la instrucció bàsica, que permet generalitzar la lectura i l’escriptura, així com normes fonamentals de convivència i de respecte, fins als nivells universitaris, aquells que formen persones qualificades per a posicions de responsabilitat a les administracions públiques i al teixit productiu. També la formació professional, imprescindible per a disposar de persones qualificades en oficis necessaris per a tota la societat, per a disposar de serveis i productes de qualitat, en economies que estiguin condemnades a malvendre les seves matèries primeres o a dependre d’empreses estrangeres. La formació d’adults, el lleure, l’educació emocional i l’esport, tots són nivells que sumen a què les comunitats assoleixin una vida plena, a totes les etapes de la seva vida.

Els ajuntaments tenen, a més, una gran experiència en fer estendre a tots els àmbits l’educació, en fer-la inclusiva i participativa, de manera que la comunitat educativa i l’entorn participin activament. Encara que sigui sovint competència d’altres administracions, els municipis han acabat de completar l’oferta educativa, de vincular-la amb les polítiques culturals i de joventut. Aprendre d’altres sistemes educatius, sobretot dels països de procedència de les persones nouvingudes, serveix als nostres ajuntaments no només per fer-ne una millor acollida i integració, sinó també per detectar dinàmiques que no funcionen i implantar-ne de noves.

L’educació és un dret fonamental pel qual els nostres municipis han treballat molt durant anys, també en projectes de cooperació internacional. Juntament amb el dret a la salut, ha estat l’àmbit més important, ja que es considera que qualsevol societat justa es construeix a base d’aquests dos puntals.

Durant aquests anys, els municipis catalans s’han implicat en la crisi del refugi, a demanda d’una ciutadania que no veia cap resposta satisfactòria en l’Estat i que volia formar part de la solució a una situació indignant. El món local ha donat resposta a la crisi en la mesura de les seves possibilitats, conscient que qui ha de garantir finalment la integració a casa nostra de les persones que fugen de la guerra, les persecucions, la pobresa o els desastres naturals, son els municipis i les comunitats. Sense un entorn acollidor, reparador i integrador, el refugi no funciona. Però sense vies segures, tampoc: els valors dels quals hem fet gala a Europa durant dècades i que n’eren part constitutiva, s’han vist trepitjats i deixats de banda per la por als partits d’extrema dreta i el racisme institucionalitzat. Davant d’aquesta situació, els municipis han aportat el seu granet de sorra per fer front a un problema que depassa àmpliament les seves competències; habilitant missions de rescat a la Mediterrània, o a través de la possibilitat d’estudiar a les nostres universitats i que els joves continuïn amb les seves carreres.

Els municipis catalans també han desenvolupat una tasca arreu: fer entendre a la població el sentit i la responsabilitat d’actuar en solidaritat amb les persones refugiades, de la mateixa manera que les nostres pròpies famílies van rebre el suport d’altres comunitats i països a conseqüència de la guerra o de la pobresa del nostre país. Sense municipis no hi ha refugi.

El dret a migrar i a tenir un futur digne en un lloc diferent del que ens ha vist néixer és fonamental per a tothom, i no hauria d’estar renyit amb el dret de viure en pau a la nostra comunitat d’origen. La migració és una eina per distribuir riquesa, per intercanviar i fer créixer la cultura, per refermar lligams entre pobles, per repartir la pressió sobre els recursos i per protegir les persones, entre moltes altres coses indispensables.

La pandèmia que encara vivim és la prova més contundent que la preocupació per la salut és un fenomen global, i que garantir l’accés a una atenció sanitària, universal i de qualitat no és només una necessitat, sinó l’única manera de combatre malalties com les que ara mateix ens afecten.

En un món globalitzat, on les relacions economies i la mobilitat s’han intensificat tant, no té cap sentit pensar en la salut com quelcom que es pugui confinar dins d’unes fronteres territorials: no hi ha reixes prou altes o atapeïdes per aturar virus i microbis. A més, la desnaturalització creixent i l’impacte sense fre sobre els ecosistemes de les nostres activitats econòmiques, o l’expansió de les grans urbs als continents més empobrits sense prou condicions ni serveis, augmenten la probabilitat que noves pandèmies es generin durant els pròxims anys.

Per una raó de justícia global, però també per treballar per al dret a la salut de la nostra ciutadania, cal implicar-se en estendre aquest dret a tot arreu. La salut, a més, no és una qüestió limitada a tenir bons hospitals i les millors medecines, sinó que té a veure amb tot un seguit de determinants, els quals han de ser tractats des de la proximitat, des del món local. La bona alimentació, la higiene, la qualitat de l’aire o de l’habitatge són elements que determinen l’esperança de vida o incideixen en la prevalença de la majoria de malalties. Treballar en l’àmbit de salut comunitària pel que fa a la qualitat de l’aigua, prevenint mals hàbits, donant informació sobre planificació familiar i sexualitat o detectant pràctiques perilloses com l’ablació, són exemples de com construir el dret a la salut des dels municipis. No serà cap ministeri el que vetlli per la salubritat dels aliments als mercats municipals o el que asseguri la recollida d’escombraries i el drenatge de les aigües residuals de manera correcta.

L’atenció primària i la medicina familiar, en aquells països on l’estat no té una presència territorial forta, acaba essent gestionada pels governs locals, ocupant-se de campanyes de vacunació, salut materna infantil, gestió de farmacioles, etc. Disposar d’un sistema de salut bàsic, juntament amb el treball sobre els determinants social i econòmics des de l’àmbit local, són els primers elements per construir el dret a la salut. Sense salut no hi ha justícia global ni cap mena de seguretat per a ningú.

L’emergència climàtica ja és una realitat. Els nostres municipis, i tot el territori, en comença a patir els seus efectes. La intensificació d’aquest fenomen augmenta la vulnerabilitat de moltes persones i comunitats que no estan preparades per a règims més inestables de pluja, d’augment de temperatures, pèrdua de sols fèrtils, pujada del nivell del mar o noves malalties, entre molts d’altres efectes. A mesura que passin els anys, moltes regions es faran inhabitables, fet que augmentarà la pressió sobre altres territoris i els seus recursos. A regions com la Mediterrània, conflictes com el de Síria ja s’han vinculat a les sequeres més accentuades els darrers anys. Tot plegat, esdevindrà una font d’inestabilitat amb repercussions difícils d’imaginar. Per als nostres municipis, l’amenaça també és compartida. Implicar-s’hi i fer-li front, més enllà dels seus límits, és una mesura del tot lògica.

Per una banda, és evident que l’atmosfera no té límits i que la concentració de gasos d’efecte hivernacle ens afecta de manera comuna a tota la humanitat, tot i que amb efectes desiguals. Contribuir a la reducció de la seva emissió allà on sigui té un efecte beneficiós per a la nostra ciutadania. De fet, la relació inversió-efecte pot arribar a ser molt més favorable lluny de les nostres fronteres, especialment pel que fa a la transició energètica necessària per acomplir amb les metes climàtiques internacionals. Mitjançant mesures d’entrada senzilles, com ara dissenyar les xarxes de transport públic local o metropolità de manera eficient, es poden estalviar combustibles i emissions i augmenta la qualitat de vida de la ciutadania. Els municipis catalans tenen una llarga experiència en introduir tecnologies i metodologies per gestionar de manera més eficient l’energia, fins i tot produir-la des de fonts renovables i distribuir-la de manera equitativa i sostenible. De nou, és un coneixement en mans del món local que esdevé imprescindible per a capilaritzar la transformació global que necessitem. Sense la participació de municipis donant suport a d’altres municipis i governs regionals, serà molt més complicat que tot el món acompleixi amb l’Acord de París i que el desenvolupament esdevingui just i a l’abast de tothom.

Per l’altra, les ciutats i els pobles han d’adaptar-se als canvis. Han de guanyar en resiliència davant l’estrès que generarà el canvi climàtic, de manera que puguin assegurar i mantenir la qualitat de vida per a la seva ciutadania. Els plans d’adaptació ambiental que molts ajuntaments catalans estan posant en marxa són molt útils per a d’altres comunitats. Disposar de més recursos hídrics, dissenyar espais públics que suportin la calor, protegir les línies costaneres i les platges, erradicar la contaminació o tenir cura de la biodiversitat; totes són experiències conegudes únicament per les administracions locals però útils en totes dues direccions i de les quals tothom en pot aprendre i treure’n profit. Sense la seva aportació al conjunt d’eines de la cooperació, els municipis del món patiran per seguir essent la llar, el lloc de feina i de benestar de la humanitat.

El patriarcat és un sistema que no coneix fronteres i que s’estén més enllà del nostre municipi.

Les societats de tot el món s’organitzen al voltant d’aquesta divisió injusta; un sistema que genera exclusió, opressió, patiment i violència, i que dona forma a unes relacions socials i entre comunitats on la vida i les cures encara són un element perifèric a l’hora de prendre decisions.

Les conseqüències del patriarcat no resten confinades. Fan que les dones cobrin menys, que siguin invisibles en determinades professions i ocupacions o que pateixin agressions. El poder polític gira al voltant dels homes, de la mateixa manera que ho fa la cultura o els mitjans de comunicació i, per tant, el relat que construïm de la nostra societat i del món. Fins i tot quan es signa una tractat de pau, s’oblida a les dones i de les injustícies que pateixen.

Desmuntar aquest sistema és responsabilitat de tothom, començant per les administracions públiques. Els municipis coneixen bé les violències masclistes, han adquirit una experiència molt valuosa gràcies als serveis d’atenció, que son el primer espai on les dones acudeixen quan pateixen una agressió. Cap altra administració està tan a prop dels problemes de les dones com ho estan els municipis, aquí i arreu del món.

Transmetre aquesta experiència entre municipis és feina exclusiva dels ens locals, ja que cap altra administració l’ha desplegat de la mateixa manera. Formar a dones perquè aprenguin noves professions, possibilitar l’accés al crèdit, registrar com a seves les terres que conreen, habilitar escoles bressol per poder treballar, garantir l’accés a l’aigua i permetre a les nenes anar a escola (enlloc de caminar hores per anar-ne a buscar), vigilar, informar i evitar les ablacions, entre moltes altres tasques... Cada municipi que guanya aquesta capacitat i experiència, fa avançar i col·labora amb la resta per frenar i evitar que el sistema patriarcal es perpetuï.

Cal que els municipis aportin i portin les seves polítiques i accions per la igualtat més enllà de les seves fronteres, més enllà del nostre país, perquè així el nostre sistema de cooperació disposi d’aquestes eines fonamentals.

Nosaltres també vam començar a reflexionar i a canviar quan altres persones, segurament d’altres països, van venir als nostres municipis fa dècades i ens van ensenyar que les dones podien vestir, pensar i viure de manera lliure; i que les seves cotilles, al final, les patia tothom.